Carrer

Més enllà del raspall de dents no hi havia més que un mirall voltat de carrers daurats pels contrallums de la tarda i la poca distància entre les cases, sense parar compte si en cap racó fosc hi hauria algun gat, o si les pedres mossegades de vent resistirien gaires atacs més de l'enemic. La gent es movia deixant l'aire tan quiet com quan van entrar en el seu camp de visió, llegint diaris amb lletres llunyanes o agafant-se de la mà o tornant del cinema, o venent fruita, en un silenci expectant que només era trencat pel raspall de dents, i ara també pels pocs llibres que damunt la taula li recordaven tant i tant les cases del poble, i s'hi confonien malignament, amarant-les de text buit de contingut i ple de formes relligades, boiroses, trencades, com la simetria de la cambra, que es confonia entre les línies de la taula de fusta vella i anaven dibuixant lentament aquest món relligat de somnis amb l'estampa de Sant Antoni de Pàdua, recordant-li el passat religiós de la seva família.

Mentrestant la roba estesa del carrer al vent dels seus somnis li recordava la plàcida sensació de llargs hiverns amb el sol entrant per la finestra i fregant els mobles, mentre ell seia còmodament llegint els llibres que es duplicaven en la seva fredor de paper i en un espai que no els corresponia, un món que no era el seu, boirós del fum de pipa i interminables jocs de cartes que duraven tota la nit de fred al carrer; i malgrat tot més enllà del raspall de dents tot semblava tan real com l'impuls que li havia fet saltar el cor a classe, a Barcelona, un matí de desembre, com la suor que li regalimava després de pujnar corrents les escales del Geemente Museum, a Den Haag, com la mà del vigilant que li agafava amb fermesa el braç per no haver pagat l'entrada, com la seva miradda perdent-se en la llunyania dels carrers que, ombrívols, envoltaven el mirall més enllà del raspall de dents.

Imatges

Fulles volàtils vermelloses cobreixen l'asfalt just veig com sota la roda del cotxe més proper s'aixequen més enllà dels núvols que cobreixen el cel o més aviat el tiben avall tant com poden sense pensar-s'hi ni un sol moment el vent a fora colpeja la cara i esbalota els cabells i les petites gotes de pluja que s'atreveixen a caure fan pensar en la cançó que tot just instants abans portava al cap de fet al cotxe a tot volum però més o menys ve a ser el mateix és com deixar-se anar i quan es veuen les fulles voleiar d'aquesta manera penses un cop i un altre i un cop i un altre en deixar-te anar com elles i volar i rodar tant lluny com et porti el destí i la benzina i el temps i el dia i la nit i el berenar màgic al costat d'una porta que no acaba mai de tancar-se per on entra el fred i la pluja i el gos que pacient espera fora sense atrevir-se l'amo tant tranquil fotent-se el seu talladet i mentre s'intenta oblidar el fred al clatell es menja un croissant un somriure se't dibuixa me'l dibuixes a mi tota la tarda me'l dibuixes amb màgia i aquells moments que els ulls brillen viatgem a Casablanca i Paris crèpe de poma les mans ho envolten tot i no em deixen anar tè de préssec és bo com tot es confón la gent entra i surt penses és clar dissabte a la nit no pot ser de cap altra manera fulles a terra les mateixes d'abans han creuat la ciutat buscant respostes vermelloses i grogues les trepitges et busquen encises el temps és tant just no ens n'adonem el moment de donar-te la mà buscar el teu temps els teus ulls els llavis de nit no puc dir-te que no ho senti és així com les fulles segueixen el vent les porta més enllà del cel ja serè.

Somni

I em deixo anar i omplo el temps i penso en curt amb el cap calent i filem prim quan estem absents no fos cas que avui perdéssim el tren a l'andana et veig i estàs massa lluny allargo la mà només sento com fuig el dia és confós la lògica es torça tès amb conyac vespres amb força hauria de fer-me cas i no veure més vi la rentadora s'acaba, el temps es trenca, les gotes de pluja llisquen per mes mans sembla impossible viure tants instants davallen per l'aire com la sorra d'ahir que estirats a la platja vèiem lliscar portada pel vent del desert més proper et pica a la cara i no et pots pas queixar els clients de l'hotel no pensen a dir-me que aquest somni no és meu ni tant sols és per viure'l i malgrat els instants i els pastissos de plàtan malgrat haver vist com es trenquen els sabres malgrat despullar el matí i el capvespre aquest temps es fa curt, el rellotge m'espera, m'acaba la son m'inventa un nou dia m'omple d'ahir d'abans i del viure.

Calabruix

El cordill d'una sabata,
l'abric que s'ha fet vell,
les bosses d'anar a plaça,
les tulipes, els cartells.

La nina i la porcellana,
els poemes inacabats,
el jersei de ratlles blaves
i vermelles que no et poses mai.

Aquells quadres egipcis,
i el seu perfil indeterminat,
la lluna entra en eclipsi,
busco una rima, i se'm fa tard.

Voldria una mica d'oratge,
o una mica de calabruix,
sentir-me part d'aquesta platja...
tan plena del teu embruix.

Lluna

Hi havia un tel, blanc,

ataronjat,

imprecís,
gent avall, seguint un mateix camí,
i el matí s'obre, en un instant,

mentre et busco,

enmig d'aquest brogit constant.

No em puc treure la pluja del cap,
la pluja dels teus plors,

com l'oratge que ahir a la nit,

mentre imaginava el mar,

es va endinsar dins el cor.

I la pell em crema, sota aquest tel estrany,

els vidres llisquen,

i es tornen sang,

i el record d'un cal.ligrama,

escrit anys abans,

malda per sortir, i fer-se gran,

gran com les idees, que hem teixit,

mentre et busco, enmig d'aquest brogit.