dilluns

Onades blaves,
sorra i vent en calma,
la llum és teva.

Tendresa

Núvol de calma,
sura, fuig la basarda,
t'espero a l'alba.

Estiu

13 Agost

Sento la boira,
que davalla per l'aire,
i de tu m'omple.

14 Agost

De nit la lluna,
fulles d'arbres dibuixa,
en una espatlla.

15 Agost

Tanta tendresa,
s'aboca a les onades,
de nit et busca.

17 Agost

La marinada,
juganera s'ondula,
el teu nom crida.

20 Agost

Cel indomable,
guarda so, llum i pluja,
d'esguard feréstec.

Haikus de viatge

17 Juliol

Et guardo aire,
flors i llum i puresa,
per regalar-te.

18 Juliol

Carrers, paisatges,
colors, vida i imatges,
d'humit silenci.

La tarda esmola,
ungles de vent i pluja,
i tendra espera.

19 Juliol

Els teus somriures,
omplen instants amb vida,
racons de màgia.

Cor

Com una onada,
de ben amunt t'esguarden,
tres estels al cel.

Fil

Un fil de sucre,
surt del cor i tremola,
en veure't trista.

Sentit

Vull teixir un somni,
amb girasols i onades,
de dolçor i calma.

Fràgil

Fràgil I

S'esmuny la tarda,
de colors i textures,
per mans de vidre.

Fràgil II

La llum que brilla,
en els teus ulls tremola,
i omple les hores.

Lluny

Una alenada,
que em manté viu encara,
a tu em porta.

Si...

Si ens imagino,
nus, capes de llum blanca,
tot m'esborrono.

Desig

Escric de pressa,
les paraules de cendra
i al vent les llenço.

Destí

Viatjant, pensava,
em quedaré sol, sense
un destí amb lluna.

Res

L'alba tremola,
a dos-cents vint per hora,
negra m'espera.

Por

Tinc transparència,
d'avingudes estranyes,
sóc invisible.

A prop

En el meu somni,
vull trobar-te a l'andana,
i allà besar-te.

Haiku

Jo tinc imatges,
on les teves espurnes,
sencer m'inunden.

Plou

Plou i imagino,
vespres de color crema,
regala'm vida.

Nit

Una tristesa
que voldria fer meva
de mel n'és plena

Mirall

Les nits se'm trenquen
em pregunto què penses
collage de cendres.

Com pot ser?

Fragments de vida,
de latituds internes
que mous amb esma.

1989

Una llàgrima,
viva, de sol i pluja
l'alè meu, beu-te'l.

2009

Llenço la corda,
el teu silenci és fora,
me n'omplo la pell.

Ofec

L'home surt al carrer i espera. Es queda palplantat davant la porta del bloc. No fa res. No recorda haver pensat res abans de sortir. De cop se n'adona que no recorda el seu propi nom. Un veí del bloc del costat, aquell que cada nit se'l troba, ell passejant el gos, l'altre fumant una cigarreta, segur que a casa és prohibit, el saluda. No li contesta. No el recorda, tot i que li estranya com l'altre home el mira. Sent un insult, que no acaba d'entendre perquè el veí que ja no coneix s'ha girat per encendre'n una altra, de cigarreta, el vent és fotut avui. Encara li dedica una última mirada, barreja d'incomprensió i llàstima, abans de marxar definitivament. L'home no es pregunta perquè llàstima, però fa una consideració. No haver-lo saludat tampoc no és un motiu com per insultar-lo. Pensa que és gratuït. Un banc. Just al davant seu, a escasses deu passes. S'hi acosta i seu. Mira davall i veu que als peus hi duu sabatilles. I també els pantalons del pijama. Abans de poder pensar res, en realitat no sap si vol pensar, veu com si un fil en sortís, del teixit. Un fil invisible, com arrencat pel vent, que en J recull passant a tota velocitat per anar cap a la feina, esquivant obstacles pel mig del carrer, pedalant amb força, avui, precisament avui, se li han acabat les piles al maleït despertador. I ha sortit a tota llet, s'ha deixat el casc, espera que no l'enxampin que aquest mes prou just va pel lloguer i a més li cal arribar a l'hora, avui té l'entrevista. Sort del cabró que té per veí, almenys li pot agrair la monumental discussió que ha mantingut amb la dona. No li agraeix tant les conseqüències, la trencadissa, els plors, el cop, el cop de porta, violentíssim. Però reflexiona que no per això és un cabró, ho és perquè deixa que el gos, aquell que li transmet les faccions a l'amo, doncs deixa que es cagui a l'escala. Es pot ser més porc? Creu que no, no es pot....frena de cop, un vianant despistat creua el carrer amb una bossa de pa i no ha parat esment en el ciclista. Després de frenar no entén què li ha dit, el ciclista, però ha sonat molt estrany i sobretot l'ha espantat. L'A va arribar fa dues setmanes de Marràqueix amb deu companys més. No va fer tot el trajecte en un dia, és clar. Prefereix no pensar. Té ciment a la memòria, o això voldria. Només recorda l'ordre que hi ha aquí, als carrers, no a casa, és clar, a casa és més brut, més caos, més gent. Recorda l'espant dels primers dies. La por a les mirades. S'acosta a la porta de baix. L'obre una dona gran abans que hi pugui posar la clau. Se'l mira. Fixament. Amb certa reprobació. L'A abaixa la mirada, no la suporta, aquesta dona. És la veïna que viu al primer segona. O és al primer primera? Tant és. El mira amb fàstic. No només a ell. També als companys. La dona surt i va cap al quiosc. No li fa cap gràcia que tingui aquests immigrants vivint al pis de sobre. Són uns mal educats, criden, van bruts. Uns pollosos, com li deia a la C. Però la C no ho entén això, tant progressista ella, com la G, la L i la M. Elles no hi han de conviure, no els han d'olorar. Però al voltant del cafè amb llet i les pastetes del bar dels divendres els agrada ser tolerants. Unes hipòcrites, això són. Paga el diari. Un diari local per a un món global. Quina tonteria, pensa, el món sempre ha estat global, només que no ens n'adonàvem. Torna cap a casa. Avui té pressa i és dia de dutxa. Un cop a la setmana, com Déu mana. Però abans, ara que hi pensa, vol anar una mica més avall, a ca l'E, aquells pastissets que tenen pels matins són boníssims i ara fa dies, què diu, setmanes (si no mesos!) que no se'n compra. No va molt arreglada, però és igual.
En Q desa el canvi, avui ha hagut de posar pedres sobre diaris i revistes, cagumcoi de vent. I espera que només sigui el vent i que almenys no plogui, això seria una putada. No té pas ganes de recollir a corre cuita i, segons com, tancar la barraca com aquell dia d'Abril. Però avui encara menys després del començament de dia que ha tingut, amb trencadissa, la mare que va parir la M, sempre acaben igual, però avui ha sigut massa. No entén per què collons li ha de menjar el cap amb el tema del nano. No haver tingut un nen, hòstia, mira que era fàcil. Però no, en els moments tipificats com a clau, sempre s'havia de prendre les decisions clau. I ara, al mig del no-res, al mig d'aquest desert erm que s'ha convertit la seva vida, li ve a dir que si el fill és homosexual, doncs és culpa seva. Que potser ell, al cap i a la fi, amb l'X i l'Y, els dies de cartes, ves a saber què fan. La mare que la va... Sort en té d'ells. I del B, company fidel com cap, llàstima que el cabró del seu veí (G? o J? aquell de la bici) sempre li estigui dient que el gos es caga a l'escala. Segur que és ell qui hi planta la merda i després l'acusa. Coi de gent! Passa una ambulància. Dues, en direccions oposades. Se li glaça la sang. No pot haver-se passat, no ha picat pas tant fort. Segueix el vehicle amb la mirada, fixament, surt al mig del carrer per veure a quina cantonada gira...
En J tria un carrer més estret que evita una part del trànsit, així minimitza riscos. Recorda el tram final que té una sortida una mica malparida, però ja ho ha fet altres cops. El burro aquell que ha travessat li ha fet caure els papers i encara li ha fet perdre més temps. Ara, a sobre, quan arribi caldrà que posi ordre, ordre, ordre, quin dia és avui? gira, no pensa, trànsit intens, molt intens,...vaja, desesperant, caldrà arriscar i pujar per la vorera fins la cantonada, el forn de pa aquell de l'E, què cony fot aquesta dona? Silenci. Una roda sí gira, gira, gira. Sang. Una sabatilla.

Al seu pis, l'A sent el soroll de les sirenes i corre a la finestra, que dóna al mateix carrer. veu ambulàncies i no sap si en M, que havia pujat amunt, en direcció a la plaça, hi té res a veure. Per què hauria de ser així, és un pensament irracional, però res és racional ben mirat. Baixa les escales esperitat, i es llança carrer amunt. L'M és, a banda d'un dels seus millors amics, el contacte que l'ha de portar a ser algú. Gira a la cantonada per la que li ha semblat que l'ambulància ha girat. En veure-la parada procura acostar-s'hi discretament. Hi ha molta gent. Comenten, algú deixa entreveure indignació. L'M és a l'altra banda del grup. El saluda amb una lleu inclinació de cap. Li correspon, també amb un somriure, guerxo, imprecís, com si fos un agraïment buit. Treuen una dona. Això diuen els veïns, perquè no es veu res, el cos és cobert. Veu un home que corre i crida. Li sona la seva cara, però ara no acaba de recordar de què el coneix...Ara també plora, però no el deixen acostar-se, l'M agafa l'A fermament, pel braç a l'alçada del colze. Gairebé li fa mal. El condueix, suaument però decidida, en silenci. L'A pensa en si ha fet res mal fet, i està a punt d'obrir la boca quan passen per davant d'un banc. Assegut, un home amb sabatilles i pijama. Se'l miren de reüll, i en el moment just de passar l'home també se'ls mira, i és com si recollís un fil que dibuixa el contingut de la carta que duu a l'altra mà i que ara, després que els immigrants tornin a parlar entre ells (no sap precisar-ne la nacionalitat), li torna l'alè per dir-se, en veu baixa, que el seu fill gran, destinat a un país llunyà, potser aquell d'on són els que han passat, cridat a protegir i portar ordre, ha desaparegut en una acció tan ridícula com la custòdia del repartiment diari de pa.