Lluna

Hi havia un tel, blanc,

ataronjat,

imprecís,
gent avall, seguint un mateix camí,
i el matí s'obre, en un instant,

mentre et busco,

enmig d'aquest brogit constant.

No em puc treure la pluja del cap,
la pluja dels teus plors,

com l'oratge que ahir a la nit,

mentre imaginava el mar,

es va endinsar dins el cor.

I la pell em crema, sota aquest tel estrany,

els vidres llisquen,

i es tornen sang,

i el record d'un cal.ligrama,

escrit anys abans,

malda per sortir, i fer-se gran,

gran com les idees, que hem teixit,

mentre et busco, enmig d'aquest brogit.