Automatismes

Matí d'hivern

2010-01-06T11:24:00.001+01:00

La llum estanca,
voreja les teulades,
petó a l'espatlla.

Dins i fora

2010-01-03T11:11:00.002+01:00

Paraules d'aire,
foragiten les ombres,
tan insondables.

Cor d'esperança,
esbós de lluna plena,
petó d'oratge.

dilluns

2009-10-21T16:09:00.001+02:00

Onades blaves,
sorra i vent en calma,
la llum és teva.

Tendresa

2009-10-19T14:45:00.000+02:00

Núvol de calma,
sura, fuig la basarda,
t'espero a l'alba.

Estiu

2009-09-01T15:15:00.001+02:00

13 Agost

Sento la boira,
que davalla per l'aire,
i de tu m'omple.

14 Agost

De nit la lluna,
fulles d'arbres dibuixa,
en una espatlla.

15 Agost

Tanta tendresa,
s'aboca a les onades,
de nit et busca.

17 Agost

La marinada,
juganera s'ondula,
el teu nom crida.

20 Agost

Cel indomable,
guarda so, llum i pluja,
d'esguard feréstec.

Haikus de viatge

2009-07-17T14:51:00.003+02:00

17 Juliol

Et guardo aire,
flors i llum i puresa,
per regalar-te.

18 Juliol

Carrers, paisatges,
colors, vida i imatges,
d'humit silenci.

La tarda esmola,
ungles de vent i pluja,
i tendra espera.

19 Juliol

Els teus somriures,
omplen instants amb vida,
racons de màgia.

Cor

2009-07-14T23:48:00.002+02:00

Com una onada,
de ben amunt t'esguarden,
tres estels al cel.

Fil

2009-06-27T12:33:00.000+02:00

Un fil de sucre,
surt del cor i tremola,
en veure't trista.

Sentit

2009-06-11T20:07:00.001+02:00

Vull teixir un somni,
amb girasols i onades,
de dolçor i calma.

Fràgil

2009-05-20T12:30:00.002+02:00

Fràgil I

S'esmuny la tarda,
de colors i textures,
per mans de vidre.

Fràgil II

La llum que brilla,
en els teus ulls tremola,
i omple les hores.

Lluny

2009-05-10T17:54:00.001+02:00

Una alenada,
que em manté viu encara,
a tu em porta.

Si...

2009-05-06T10:12:00.000+02:00

Si ens imagino,
nus, capes de llum blanca,
tot m'esborrono.

Desig

2009-04-22T23:37:00.002+02:00

Escric de pressa,
les paraules de cendra
i al vent les llenço.

Destí

2009-04-22T23:20:00.003+02:00

Viatjant, pensava,
em quedaré sol, sense
un destí amb lluna.

Res

2009-04-22T23:17:00.001+02:00

L'alba tremola,
a dos-cents vint per hora,
negra m'espera.

Por

2009-04-22T22:54:00.001+02:00

Tinc transparència,
d'avingudes estranyes,
sóc invisible.

A prop

2009-04-20T23:22:00.002+02:00

En el meu somni,
vull trobar-te a l'andana,
i allà besar-te.

Haiku

2009-04-18T23:22:00.000+02:00

Jo tinc imatges,
on les teves espurnes,
sencer m'inunden.

Plou

2009-04-11T01:14:00.001+02:00

Plou i imagino,
vespres de color crema,
regala'm vida.

Nit

2009-03-17T00:27:00.001+01:00

Una tristesa
que voldria fer meva
de mel n'és plena

Mirall

2009-03-09T23:58:00.000+01:00

Les nits se'm trenquen
em pregunto què penses
collage de cendres.

Com pot ser?

2009-03-08T00:41:00.000+01:00

Fragments de vida,
de latituds internes
que mous amb esma.

1989

2009-03-07T01:27:00.000+01:00

Una llàgrima,
viva, de sol i pluja
l'alè meu, beu-te'l.

2009

2009-03-06T23:18:00.001+01:00

Llenço la corda,
el teu silenci és fora,
me n'omplo la pell.

Ofec

2009-02-14T10:42:00.000+01:00

L'home surt al carrer i espera. Es queda palplantat davant la porta del bloc. No fa res. No recorda haver pensat res abans de sortir. De cop se n'adona que no recorda el seu propi nom. Un veí del bloc del costat, aquell que cada nit se'l troba, ell passejant el gos, l'altre fumant una cigarreta, segur que a casa és prohibit, el saluda. No li contesta. No el recorda, tot i que li estranya com l'altre home el mira. Sent un insult, que no acaba d'entendre perquè el veí que ja no coneix s'ha girat per encendre'n una altra, de cigarreta, el vent és fotut avui. Encara li dedica una última mirada, barreja d'incomprensió i llàstima, abans de marxar definitivament. L'home no es pregunta perquè llàstima, però fa una consideració. No haver-lo saludat tampoc no és un motiu com per insultar-lo. Pensa que és gratuït. Un banc. Just al davant seu, a escasses deu passes. S'hi acosta i seu. Mira davall i veu que als peus hi duu sabatilles. I també els pantalons del pijama. Abans de poder pensar res, en realitat no sap si vol pensar, veu com si un fil en sortís, del teixit. Un fil invisible, com arrencat pel vent, que en J recull passant a tota velocitat per anar cap a la feina, esquivant obstacles pel mig del carrer, pedalant amb força, avui, precisament avui, se li han acabat les piles al maleït despertador. I ha sortit a tota llet, s'ha deixat el casc, espera que no l'enxampin que aquest mes prou just va pel lloguer i a més li cal arribar a l'hora, avui té l'entrevista. Sort del cabró que té per veí, almenys li pot agrair la monumental discussió que ha mantingut amb la dona. No li agraeix tant les conseqüències, la trencadissa, els plors, el cop, el cop de porta, violentíssim. Però reflexiona que no per això és un cabró, ho és perquè deixa que el gos, aquell que li transmet les faccions a l'amo, doncs deixa que es cagui a l'escala. Es pot ser més porc? Creu que no, no es pot....frena de cop, un vianant despistat creua el carrer amb una bossa de pa i no ha parat esment en el ciclista. Després de frenar no entén què li ha dit, el ciclista, però ha sonat molt estrany i sobretot l'ha espantat. L'A va arribar fa dues setmanes de Marràqueix amb deu companys més. No va fer tot el trajecte en un dia, és clar. Prefereix no pensar. Té ciment a la memòria, o això voldria. Només recorda l'ordre que hi ha aquí, als carrers, no a casa, és clar, a casa és més brut, més caos, més gent. Recorda l'espant dels primers dies. La por a les mirades. S'acosta a la porta de baix. L'obre una dona gran abans que hi pugui posar la clau. Se'l mira. Fixament. Amb certa reprobació. L'A abaixa la mirada, no la suporta, aquesta dona. És la veïna que viu al primer segona. O és al primer primera? Tant és. El mira amb fàstic. No només a ell. També als companys. La dona surt i va cap al quiosc. No li fa cap gràcia que tingui aquests immigrants vivint al pis de sobre. Són uns mal educats, criden, van bruts. Uns pollosos, com li deia a la C. Però la C no ho entén això, tant progressista ella, com la G, la L i la M. Elles no hi han de conviure, no els han d'olorar. Però al voltant del cafè amb llet i les pastetes del bar dels divendres els agrada ser tolerants. Unes hipòcrites, això són. Paga el diari. Un diari local per a un món global. Quina tonteria, pensa, el món sempre ha estat global, només que no ens n'adonàvem. Torna cap a casa. Avui té pressa i és dia de dutxa. Un cop a la setmana, com Déu mana. Però abans, ara que hi pensa, vol anar una mica més avall, a ca l'E, aquells pastissets que tenen pels matins són boníssims i ara fa dies, què diu, setmanes (si no mesos!) que no se'n compra. No va molt arreglada, però és igual.
En Q desa el canvi, avui ha hagut de posar pedres sobre diaris i revistes, cagumcoi de vent. I espera que només sigui el vent i que almenys no plogui, això seria una putada. No té pas ganes de recollir a corre cuita i, segons com, tancar la barraca com aquell dia d'Abril. Però avui encara menys després del començament de dia que ha tingut, amb trencadissa, la mare que va parir la M, sempre acaben igual, però avui ha sigut massa. No entén per què collons li ha de menjar el cap amb el tema del nano. No haver tingut un nen, hòstia, mira que era fàcil. Però no, en els moments tipificats com a clau, sempre s'havia de prendre les decisions clau. I ara, al mig del no-res, al mig d'aquest desert erm que s'ha convertit la seva vida, li ve a dir que si el fill és homosexual, doncs és culpa seva. Que potser ell, al cap i a la fi, amb l'X i l'Y, els dies de cartes, ves a saber què fan. La mare que la va... Sort en té d'ells. I del B, company fidel com cap, llàstima que el cabró del seu veí (G? o J? aquell de la bici) sempre li estigui dient que el gos es caga a l'escala. Segur que és ell qui hi planta la merda i després l'acusa. Coi de gent! Passa una ambulància. Dues, en direccions oposades. Se li glaça la sang. No pot haver-se passat, no ha picat pas tant fort. Segueix el vehicle amb la mirada, fixament, surt al mig del carrer per veure a quina cantonada gira...
En J tria un carrer més estret que evita una part del trànsit, així minimitza riscos. Recorda el tram final que té una sortida una mica malparida, però ja ho ha fet altres cops. El burro aquell que ha travessat li ha fet caure els papers i encara li ha fet perdre més temps. Ara, a sobre, quan arribi caldrà que posi ordre, ordre, ordre, quin dia és avui? gira, no pensa, trànsit intens, molt intens,...vaja, desesperant, caldrà arriscar i pujar per la vorera fins la cantonada, el forn de pa aquell de l'E, què cony fot aquesta dona? Silenci. Una roda sí gira, gira, gira. Sang. Una sabatilla.

Al seu pis, l'A sent el soroll de les sirenes i corre a la finestra, que dóna al mateix carrer. veu ambulàncies i no sap si en M, que havia pujat amunt, en direcció a la plaça, hi té res a veure. Per què hauria de ser així, és un pensament irracional, però res és racional ben mirat. Baixa les escales esperitat, i es llança carrer amunt. L'M és, a banda d'un dels seus millors amics, el contacte que l'ha de portar a ser algú. Gira a la cantonada per la que li ha semblat que l'ambulància ha girat. En veure-la parada procura acostar-s'hi discretament. Hi ha molta gent. Comenten, algú deixa entreveure indignació. L'M és a l'altra banda del grup. El saluda amb una lleu inclinació de cap. Li correspon, també amb un somriure, guerxo, imprecís, com si fos un agraïment buit. Treuen una dona. Això diuen els veïns, perquè no es veu res, el cos és cobert. Veu un home que corre i crida. Li sona la seva cara, però ara no acaba de recordar de què el coneix...Ara també plora, però no el deixen acostar-se, l'M agafa l'A fermament, pel braç a l'alçada del colze. Gairebé li fa mal. El condueix, suaument però decidida, en silenci. L'A pensa en si ha fet res mal fet, i està a punt d'obrir la boca quan passen per davant d'un banc. Assegut, un home amb sabatilles i pijama. Se'l miren de reüll, i en el moment just de passar l'home també se'ls mira, i és com si recollís un fil que dibuixa el contingut de la carta que duu a l'altra mà i que ara, després que els immigrants tornin a parlar entre ells (no sap precisar-ne la nacionalitat), li torna l'alè per dir-se, en veu baixa, que el seu fill gran, destinat a un país llunyà, potser aquell d'on són els que han passat, cridat a protegir i portar ordre, ha desaparegut en una acció tan ridícula com la custòdia del repartiment diari de pa.

Carrer

2008-12-25T22:19:00.000+01:00

Més enllà del raspall de dents no hi havia més que un mirall voltat de carrers daurats pels contrallums de la tarda i la poca distància entre les cases, sense parar compte si en cap racó fosc hi hauria algun gat, o si les pedres mossegades de vent resistirien gaires atacs més de l'enemic. La gent es movia deixant l'aire tan quiet com quan van entrar en el seu camp de visió, llegint diaris amb lletres llunyanes o agafant-se de la mà o tornant del cinema, o venent fruita, en un silenci expectant que només era trencat pel raspall de dents, i ara també pels pocs llibres que damunt la taula li recordaven tant i tant les cases del poble, i s'hi confonien malignament, amarant-les de text buit de contingut i ple de formes relligades, boiroses, trencades, com la simetria de la cambra, que es confonia entre les línies de la taula de fusta vella i anaven dibuixant lentament aquest món relligat de somnis amb l'estampa de Sant Antoni de Pàdua, recordant-li el passat religiós de la seva família.

Mentrestant la roba estesa del carrer al vent dels seus somnis li recordava la plàcida sensació de llargs hiverns amb el sol entrant per la finestra i fregant els mobles, mentre ell seia còmodament llegint els llibres que es duplicaven en la seva fredor de paper i en un espai que no els corresponia, un món que no era el seu, boirós del fum de pipa i interminables jocs de cartes que duraven tota la nit de fred al carrer; i malgrat tot més enllà del raspall de dents tot semblava tan real com l'impuls que li havia fet saltar el cor a classe, a Barcelona, un matí de desembre, com la suor que li regalimava després de pujnar corrents les escales del Geemente Museum, a Den Haag, com la mà del vigilant que li agafava amb fermesa el braç per no haver pagat l'entrada, com la seva miradda perdent-se en la llunyania dels carrers que, ombrívols, envoltaven el mirall més enllà del raspall de dents.

Imatges

2008-11-30T01:00:00.000+01:00

Fulles volàtils vermelloses cobreixen l'asfalt just veig com sota la roda del cotxe més proper s'aixequen més enllà dels núvols que cobreixen el cel o més aviat el tiben avall tant com poden sense pensar-s'hi ni un sol moment el vent a fora colpeja la cara i esbalota els cabells i les petites gotes de pluja que s'atreveixen a caure fan pensar en la cançó que tot just instants abans portava al cap de fet al cotxe a tot volum però més o menys ve a ser el mateix és com deixar-se anar i quan es veuen les fulles voleiar d'aquesta manera penses un cop i un altre i un cop i un altre en deixar-te anar com elles i volar i rodar tant lluny com et porti el destí i la benzina i el temps i el dia i la nit i el berenar màgic al costat d'una porta que no acaba mai de tancar-se per on entra el fred i la pluja i el gos que pacient espera fora sense atrevir-se l'amo tant tranquil fotent-se el seu talladet i mentre s'intenta oblidar el fred al clatell es menja un croissant un somriure se't dibuixa me'l dibuixes a mi tota la tarda me'l dibuixes amb màgia i aquells moments que els ulls brillen viatgem a Casablanca i Paris crèpe de poma les mans ho envolten tot i no em deixen anar tè de préssec és bo com tot es confón la gent entra i surt penses és clar dissabte a la nit no pot ser de cap altra manera fulles a terra les mateixes d'abans han creuat la ciutat buscant respostes vermelloses i grogues les trepitges et busquen encises el temps és tant just no ens n'adonem el moment de donar-te la mà buscar el teu temps els teus ulls els llavis de nit no puc dir-te que no ho senti és així com les fulles segueixen el vent les porta més enllà del cel ja serè.

Somni

2008-11-18T15:26:00.000+01:00

I em deixo anar i omplo el temps i penso en curt amb el cap calent i filem prim quan estem absents no fos cas que avui perdéssim el tren a l'andana et veig i estàs massa lluny allargo la mà només sento com fuig el dia és confós la lògica es torça tès amb conyac vespres amb força hauria de fer-me cas i no veure més vi la rentadora s'acaba, el temps es trenca, les gotes de pluja llisquen per mes mans sembla impossible viure tants instants davallen per l'aire com la sorra d'ahir que estirats a la platja vèiem lliscar portada pel vent del desert més proper et pica a la cara i no et pots pas queixar els clients de l'hotel no pensen a dir-me que aquest somni no és meu ni tant sols és per viure'l i malgrat els instants i els pastissos de plàtan malgrat haver vist com es trenquen els sabres malgrat despullar el matí i el capvespre aquest temps es fa curt, el rellotge m'espera, m'acaba la son m'inventa un nou dia m'omple d'ahir d'abans i del viure.

Calabruix

2008-11-16T23:28:00.000+01:00

El cordill d'una sabata,
l'abric que s'ha fet vell,
les bosses d'anar a plaça,
les tulipes, els cartells.

La nina i la porcellana,
els poemes inacabats,
el jersei de ratlles blaves
i vermelles que no et poses mai.

Aquells quadres egipcis,
i el seu perfil indeterminat,
la lluna entra en eclipsi,
busco una rima, i se'm fa tard.

Voldria una mica d'oratge,
o una mica de calabruix,
sentir-me part d'aquesta platja...
tan plena del teu embruix.

Lluna

2008-11-13T08:53:00.000+01:00

Hi havia un tel, blanc,

ataronjat,

imprecís,
gent avall, seguint un mateix camí,
i el matí s'obre, en un instant,

mentre et busco,

enmig d'aquest brogit constant.

No em puc treure la pluja del cap,
la pluja dels teus plors,

com l'oratge que ahir a la nit,

mentre imaginava el mar,

es va endinsar dins el cor.

I la pell em crema, sota aquest tel estrany,

els vidres llisquen,

i es tornen sang,

i el record d'un cal.ligrama,

escrit anys abans,

malda per sortir, i fer-se gran,

gran com les idees, que hem teixit,

mentre et busco, enmig d'aquest brogit.